Història

INTRODUCCIÓ:

El Rasos de Peguera és una estació d’aproximadament 40ha de domini esquiable inaugurada l’any 1974 i tancada l’any 2004. En la seva última temporada, l’estació comptava amb dotze pistes i quatre remuntadors.
El nostre projecte consisteix en la reobertura de l’estació del Rasos de Peguera. Aquest projecte consta de la construcció i fundació d’un hotel, la fundació d’un spa, la construcció d’una alpine coaster, la remodelació del pàrquing i la construcció de noves pistes i remuntadors.

Primera etapa: 1908-1936

El 1908, uns socis del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), en un passeig matinal pel Desert de Sarrià suggereixen la idea de provar la pràctica d’esports de neu a Catalunya.

La tasca d’aquella noble aspiració de la joventut del CEC no va ser fàcil. Un conjunt de serioses resistències i discussions enutjoses sobre la utilitat efectiva d’aquest esport en les nostres latituds era el tema diari utilitzat contra la majoria dels membres de la Junta Directiva i els socis de l’època.

Els desitjos d’aquella entusiasta joventut van triomfar i el Butlletí del CEC de juliol de 1908 anunciava la gairebé segura formació de la “Secció d’Esports de Muntanya”.

El 21 d’agost de 1908 la Junta Directiva del CEC va acceptar i confirmar l’acord de constitució de la “Secció d’Esports de Muntanya” i van procedir a la seva constitució, van aprovar els estatuts amb que havia de regir-se i van nomenar la primera Junta Directiva sota la presidència de Sr. Jaume Baladia.

En el Butlletí de desembre de 1908 es publica la següent notícia: “Secció d’Esports de Muntanya”: “havent arribat ja de Zurich els trineus, esquís, raquetes, piolets i altre material d’esports d’hivern, a la fi d’aquest mes celebrarà aquesta Secció la inauguració de les seves activitats amb una excursió als Rasos de Peguera i una altra al Montseny, a les quals seguiran unes altres que tindran per objecte practicar i implantar al més aviat possible en la nostra terra aquests esports, tan coneguts i popularitzats en altres països”.

Efectivament, les festes de Nadal de l’any 1908 marquen una fita en la implantació dels esports de neu a Catalunya i possiblement en la Península sota una societat formalment constituïda, a la qual poc temps després seguirien el Club Alpí Espanyol de Madrid i més tard, un grup animat pel noruec Haas i el Ski Club Tolosano.

Rasos de Peguera van ser les pistes triades per a estrenar el material rebut.

Van anar a buscar una prima capa de neu de principis de l’hivern. Una vintena de socis es van reunir en el Santuari de Corbera.

La febre per l’esport d’hivern creixia per moments. Amb tots aquells aparells i sense preferències de cap mena, a partir del Nadal de 1908 i durant els primers mesos de 1909, els debutants de la neu van demostrar una gran activitat que els va fer visitar gairebé totes les pistes que durant molts anys posteriors van continuar sent la referència de l’esquí a Catalunya. Així ho demostra la llista d’excursions d’aquells anys, que va ser la següent:

Nadal de 1908: Excursió als Rasos de Peguera
Any Nou de 1909: Excursió al Matagalls
14-17 de Gener de 1909: Excursió a la Vall de la Molina
31 de Gener de 1909: Excursió a Núria
Principis de Febrer: Excursió a Santa Fe del Montseny
21 de Febrer de 1909: Excursió a Ulldeter
Uns dotze anys després d’aquell 1908 l’esquí reapareix tímidament de nou en l’hivern de Rasos de Peguera, tret de comptades excepcions anteriors.
Moltes vegades Corbera feia de refugi i les evolucions tenien lloc llavors en els Rasets, i quan s’efectuava la travessia al revés, el poble de Peguera acollia amorosament als admirats esquiadors, que si decidien passar un parell de dies en ell.
Això van ser els començaments de l’esquí a Rasos de Peguera.

Mentrestant, es venien formant nuclis d’esquiadors que no anaven a Rasos; de Manresa sortien molts diumenges cotxes fins a Ribes de Freser per agafar el tren que, des de Barcelona, anava a la Molina o Núria.
Un bon dia, uns components del “Club Esportiu de Berga” van tallar uns pins i van construir una cabana a la zona d’Els Rasets. Va ser una esperança truncada ja que gran part dels esquiadors seguien anant a la Molina exceptuant un parell de festes que, per costum o tradició, reservaven per assistir a Rasos de Peguera.

De tota manera, els Rasos es poden considerar com el primer retir dels veritables esquiadors, que en el seu temps disponible solien fer alguna cosa més que limitar-se, com altres, a concórrer les solemnitats obligades de les celebracions de Ribes de Freser (poble protagonista durant diversos anys de les famoses “grans setmanes d’esports d’hivern” organitzades pel CEC).

La primera excursió de la qual es té notícia en la qual el trajecte es fa totalment amb esquís es va realitzar en 1917.

Després, Peguera i les habitacions buides dels miners van acollir més d’una vegada a grups en els quals abundaven alemanys refugiats durant la Primera Guerra Mundial. Alguns d’ells, bons esquiadors, van ser millorant molt la primitiva tècnica dels seus amics catalans i van implantar les excursions amb esquís.

L’any 1928 es funda el “Centre Excursionista de Berga”. En aquests anys es trigaven 3 hores a peu des de Berga a Rasos de Peguera i a els primers esquiadors del club és fabricaven ells mateixos els seus esquís.

Així, al desembre de l’any 1928 el “Centre Excursionista de la Comarca de Bages” organitza el “Primer Concurs Manresà d’Esports de Neu” a les pistes de Rasos de Peguera que finalment, per haver-se anunciat molt Cap amunt de la temporada, no va arribar a realitzar-se, segurament per manca de neu.

La temporada 1931-32, el “Club Muntanyenc Manresà”, organitza un altre “Primer Campionat Manresa d’Esquí” que té lloc a la part alta dels Rasos. Van participar, a més de l’entitat organitzadora, el “Centre Excursionista de Berga”, el “Centre Excursionista Montserrat” i uns quants particulars en nom de “Penya Puigterrà

Va ser campió Ricard Costa, el primer esquiador manresà que va destacar en els Rasos i, al reconeixement per part de les entitats de la seva persona, va seguir el començament d’una nova etapa que faria evolucionar l’esquí en aquesta comarca.

En el segon campionat va ser la primera vegada que a l’hivern es van ajuntar més de cent esquiadors als Rasos de Peguera i els manresans es lamentaven i avergonyien de tenir tal nombre de caigudes en el que consideraven les seves pistes i muntanyes i no poder-los oferir un refugi en un dia com aquell.

La construcció del Xalet-Refugi

Un dia del mes de maig de 1932 els diaris de Manresa anunciaven de forma seriosa que molt aviat, la “Secció d’Esports de Muntanya” del “Centre Excursionista Montserrat” començaria la construcció d’un refugi en el massís de Rasos de Peguera, a la vall de Calders.

Al juny d’aquest mateix any de 1932, una dotzena escassa d’excursionistes del “Montserrat” col·locaven la primera pedra en els fonaments del futur refugi.

Va trigar a construir-se un any i mig i s’inaugura oficialment el nou de desembre de 1933 sent el seu cost de 500.000 pessetes aportades íntegrament pels socis del “Centre Excursionista Montserrat”.

En commemoració dels 25 anys del naixement de l’esquí a Catalunya, es col·loca en el refugi una placa que rememora aquells inicis:

També en 1936 es comenta que “no hi ha projecte de tanta importància com és el de construir una carretera definitiva que des de Berga arribi a Castellar del Riu i hi ha esperances d’un ramal que s’està projectant des del Pla de Campllong fins als Porxos i qui sap si fins al Xalet.”

Segona etapa: 1939-1972

Poc se sap de l’evolució de l’esquí en Rasos de Peguera després de l’aturada que va suposar la Guerra Civil Espanyola. El Xalet es va tancar durant la guerra i durant la postguerra va contemplar diferents episodis amb els maquis.

Sembla clar que Rasos va perdre protagonisme enfront d’altres centres d’esquí que van anar desenvolupant-se més de pressa com Núria i La Molina, gràcies a les infraestructures d’accés a aquests centres, que a poc a poc s’anaven millorant, quedant Rasos sobretot per a la pràctica de l’esquí de fons.
la neu i en la dècada dels 50 comença una nova era orientada a la muntanya i l’esquí.

Les pistes de Rasos de Peguera són el punt de trobada de la joventut del “Centre Excursionista del Berguedà”, nom adoptat després de la Guerra Civil, on cada diumenge d’hivern es reunien una gran quantitat d’esquiadors. Durant més de vint anys, des dels primers 40 fins a ben entrats els 60, el mitjà de transport per a gaudir de la neu era el camió.

En l’hivern de 1954 se celebra la primera edició de les Jornades d’Esquí amb proves de fons i eslàlom gegant.

En l’hivern de 1963 es disputen en Rasos els Campionats de Catalunya d’esquí de fons i es crea una escola d’esquí organitzada per la pròpia secció d’esquí del Club Esquí Berguedà.

El 14 de febrer de 1965 es posa en funcionament el primer telesquí, encara que la carretera no arribarà fins a l’any 1973.
En les guies de 1967 es pot trobar la següent descripció de l’estació:
La pròpia zona de Rasos de Peguera es veu ampliada per la pròxima ubicació de la Serra d’Ensija, amb una superfície apta per a l’esquí, igual o superior a la dels Rasos.

Tercera etapa: 1973-2004

A principis dels 70, concretament en 1973, la Diputació de Barcelona construeix una carretera que des de la Font Negra puja fins als mateixos Rasos de Peguera, en un recorregut de 13,5 km.

L’estació d’esquí de Rasos de Peguera com a tal, comença a forjar-se en 1973 i se situa al costat de la Creu del Cabrer o Cabré.

El primer telesquí entra en funcionament en 1974 i el segon en 1975, així com el refugi-bar-restaurant. La zona es presta tant a l’esquí de pista com al nòrdic o de fons, el qual compta ja amb un circuit permanent senyalitzat.

A la fi dels anys 80 va començar la construcció d’una bassa per a l’emmagatzematge d’aigua de cara a la instal·lació d’una xarxa de canons de neu artificial.

Durant 1987 l’empresa NEU 6000 realitza unes proves en Rasos de Peguera presentant els seus equips de fabricació de neu artificial.

Desgraciadament, el projecte no va prosperar.

A la fi de la dècada dels 90, sembla ser que l’estació anava a rebre subvencions molt importants per part de la Generalitat de Catalunya, els seus responsables decideixen obrir noves pistes en la zona alta del complex així com començar amb les petites excavacions on assentar els fonaments de dos futurs telecadires que estaven projectats sempre depenent d’aquestes ajudes oficials.

Finalment, i quan s’estava a punt de signar el contracte, no es va arribar a un acord, les subvencions no van arribar (finalment van anar a parar a Port del Comte) i aquestes pistes mai van ser obertes, entre altres coses per manca de mitjans mecànics d’accés a aquestes.

Segons passen els anys la situació cada vegada es fa més insostenible, a poc a poc l’estació es va apagant. El primer símptoma va ser la decisió d’obrir, des del 2000, només caps de setmana i festius i el segon i definitiu el seu tancament total a l’abril de 2004.

En la temporada 2002-2003, en un intent de revitalitzar l’estació i oferir activitats i esports de contacte amb la naturalesa durant tot l’any, s’anuncia la inauguració del centre d’esports de muntanya

El tancament de l’estació anunciat al novembre de 2004